els primers passos
Mentre que en altres viles i ciutats catalanes avançava la industrialització l’economia de la vila s’havia polaritzat en el vi i els seus derivats i començava l’exportació a Europa i a Amèrica de una gran part de la producció vinícola penedesenca.
Mossèn Manuel Trens ho descriu amb ironia -Vilafranca, fidel a la seva configuració d'olla topogràfica, sempre ha tingut una persistent tendència cap a si mateixa, una complaença conservadora, una existència arrelada en constant comunicació amb la terra que li fa coixí. Mentrestant, una immensa comarca treballa per ella. I Vilafranca no ha de fer més que els dissabtes, parar la senalla. I , després, dedicar-se plàcidament a créixer, passar l'estona, i morir.-
En el moment de la fundació de la Caixa, tot just s'acabava de posar el telèfon, arribaven els primers radio galenes, però ja feia més de cent anys que s'hi podien veure bons castells.
Ja s’havia superat la crisi econòmica provocada per la fil·loxera i en esclatar la Primera Guerra Mundial, Vilafranca es beneficià novament de l’exportació de vi a Europa.
L’any 1918 el saldo dels impositors es de 490.761 pessetes. “Amb càrrec a l'exercici del 1918 hi figura una relació de donatius i ajuts: asil Inglada-Via, Hospital, i Beneficència Vilafranquesa. Durant la dècada dels anys 20, també es destinen donatius a les Escoles Milà i Fontanals; les Germanes Josefines, que atenien malalts; l'hospital; el col·legi de Sant Raimon de Penyafort; o bé es destinen a la compra de vestits de primera comunió, entre d'altres”. (notes publicades al Rincón del Vago).
Felix Mestres, vicepresident de l'entitat, fa donació el 23 de novembre de 1919 d’un terreny anomenat La Galereta, a la carretera d’Igualada, i la Caixa compra un altra terreny veí amb la intenció de fer-hi habitatges.
El 1920 es publica el volum d’operacions total dels sis anys transcorreguts.
Les imposicions fetes l’any 1920 sumen 950.079,35 pessetes . S’ha arribat al primer milió de pessetes de passiu.
A Vilafranca hi ha 8.588 habitants i a la comarca uns 40.000. El creixement de l’any 1920 ve marcat pels efectes del final de la guerra (1914 –1918). Després el creixement s’estancarà amb el crac del 29, i la inestabilitat política del 1934-1936.
El 20 de Desembre de 1920, presenta suspensió de Pagaments el Banc de Barcelona, i arrossega alguns bancs locals, entre ells el de les Filles de Pacià Amiguet. La Junta decideix el 1920 " en vista de la anormalidad financiera que existe en España, se acuerda destinar la totalidad de los beneficios netos de este año a fondos de reserva o garantía (31-12-1920). L'any 1921 hi ha la suspensió del ja anomenat Banc del Penedès, i per l'enganxada s'ha d'obrir un compte de crèdit al Banco de España de Barcelona, amb garantia de valors.
L’any 1923 els beneficis repartits importen 4.175 pessetes, de les que 800 van a parar a l’asil Inglada Via, 500 pessetes a les germanes Josefines, 450 als soldats imponents que es troben a la guerra de l’Àfrica, 400 es reparteixen en premis a imponents, possiblement el 31 d’Octubre, en motiu del dia internacional del estalvi, i 390 per les llibretes noves de recent nascuts.
Pel que fa a la transparència de la que ara tan es parla, val a dir que setmanalment, se’n troba constància almenys des de l’any 1925. Es publicava al diari local Acció Catòlica el número i l’import de les imposicions, dels reintegres i les llibretes noves obertes.
L’inici dels conflictes entre la banca i les caixes d’estalvis ve de lluny. La Llei d’ordenació bancària de 1921 (Cambó), excloïa a les caixes d’estalvis de les bonificacions del Banc d’Espanya amb el tipus d’interès establert per al redescompte bancari. També es reservava per a la banca privada l’establiment dels xecs com a forma de pagament.
A partir del Reial decret llei de 9 d’abril de 1926, ja es reconeix el caràcter financer de les caixes, i comencen les inversions obligatòries (Art. 27. “el 50%, com a mínim, dels dipòsits s’hauran d’invertir en valors públics, i l’altre 50% es podran invertir, a part de en valors públics, en préstecs amb garanties hipotecàries, préstecs amb garantia d’imposicions i en els valors industrials privats que formaran part d’una llista qualificada per les autoritats econòmiques”.) L’aplicació dels excedents es destina prioritàriament a la creació d’infraestructures sanitàries i escolars i a l’atenció a la vellesa i a la infància.
Els bancs ja havien format el Consell Superior Bancari l’any 1921. El 26 d’abril del 1927 es constitueix la Federació de Caixes Catalano-Aragonesa-Balear, i la Confederación Española de Cajas de Ahorro Benéficas (CECA), ho farà el 21 de setembre del 1928.
La Federació va ser Catalana-Balear fins l’any 1982 en que es constitueix una única Federació Catalana de Caixes.
Es pot llegir a la revista Fomento, (Num. 1297 ) “Un detalle que muestra la honda integración de los miembros de la junta de gobierno de la caja en la vida y las actividades de su comarca: en 1927, cuando se creó en Barcelona la Federación de Cajas de Ahorro Catalano-Balear, Caixa del Penedès se excusó de enviar un representante al acto y contestó a la invitación indicando que “ante la imposibilidad de asistir ninguno de los individuos de la junta de gobierno de esta caja por ser el día designado para celebrar el mercado en esta villa, delegamos la representación en favor de la Caja de Barcelona”.
L'any 1928, va tocar al Casal el tercer prèmi de la rifa de Nadal. Cinc milions de pessetes repartits al número 39.923 que van ajudar al creixement de la vila i de l'entitat.
Fins l’any 1929 no s’arriba als dos milions de saldos dipositats. L’any 1930 les xifres de saldos dipositats pels clients era de 4.133.947,10 pessetes i els préstecs pujaven 1.172.063,15.
Els tancaments de final d’any ja s’han fet més complexes. Des de Nadal fins a començament d’any no s’admeten imposicions ni reintegres. 
L'any 1935 s'accepten per primera vegada els comptes corrents.
El 23 de juliol de 1936, el Govern de la Generalitat intervé el sistema financer a Catalunya i posa límits al reintegrament de fons de bancs i caixes. Més tard s’intervé la Borsa i es crea una Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi, amb un comissari delegat per a cada branca. També a l’entitat, es produeixen els nomenaments que els canvis en la situació política determinen.
'Durant la Guerra Civil, la Caixa del Penedès va funcionar amb relativa normalitat. El 7 de desembre de 1938, i sota el règim republicà, es reuneixen els membres de la Junta de Govern de la Caixa. Dos mesos més tard, el 3 de febrer de 1939, es tornaven a reunir, però sota el control de les tropes franquistes. La diferència és que l’acta de la primera reunió comença dient “A Vilafranca del Penedès, reunits...”, mentre que la segona ho fa amb un “En Villafranca del Panadés, III Año Triunfal...' Ha tornat el castellà, ha canviat el nom de la població, i el to, per descomptat. (del Rincón del Vago)
Després de l'esclat de la guerra s'aprovà, a proposta del president, destinar 2.000 pessetes “a les necessitats de les milícies i especialment a la curació de ferits”.
Els diners valien molt poc i moltes operacions de compravenda es feien pel sistema de bescanvi, o bé es pagava en monedes de plata, sobretot qui en tenia.
Al final de la guerra el primer problema que es va haver de superar va ser la conversió de les dues pessetes, (nacionals i republicanes). La pesseta va deixar de tenir cap relació amb les reserves d'or (l'or espanyol va desaparèixer amb la guerra)..
Només eren bons els bitllets de la república emesos abans del 18 de Juliol de 1936.
Pel que fa als saldos dels comptes es va actuar de manera similar. El saldos que hi havia al començament de la guerra queden disponibles totalment, els saldos creats durant la guerra queden bloquejats fins l’any 1944 en que s’aixeca el bloqueig de saldos i es permet alliberar els dipòsits embargats un cop actualitzats amb la inflació, això si, aplicant una forta desvalorització (Llei de 7/12/1939).
En relació a l’activitat com establiments de crèdit, fixar interessos dels comptes, concessió de crèdits, tarifes mínimes, inspecció i formació de balanços, les caixes passen a dependre del Ministeri d’Hisenda i del Ministeri de Treball pel que fa a les activitats socials i benèfiques.(Llei 6/2/1943).
A l'octubre de l'any 1943 va tenir lloc al Tivoli, la primera Exposición y Feria Oficial de la Viña y del Vino. La fira tenia l'interès de reactivar comercial i industrialment Vilafranca i la comarca de l'Alt Penedès, de gran tradició vitivinícola.
Acabada la guerra, la Caixa reprèn la política de subvencions i ajuts a institucions socials i benèfiques. El 1945 es destinen 108.000 pessetes a la reconstrucció dels temples, “devastados por los rojos”, i al Centre d'Acció Catòlica, que havia ocupat el local de l'extingida Associació Catòlica, promotora de la Caixa.
L’any 1945 les xifres de saldos dipositats pels clients era de 9.977.508,31 pessetes i els préstecs 1.068.850,25. Ha acabat la guerra europea i l’economia es troba en una pèssima situació.
Recull el Panadés que “ En el mes de septiembre, el inspector de la Dirección General de Previsión y Ahorro del Ministerio de Trabajo, Don Francisco Gómez Barrón, realiza una visita de inspección, resultando “que la situación financiera y económica de la entidad tiene una base de sana garantía “ según sus propias manifestaciones.
Escriu Antoni Ribas a la seva Història de Vilafranca que: " l'economia, després de la guerra, continuarà tenint com a base el vi, I Vilafranca continuarà sent la vila del mercat setmanal, amb les parades a la plaça, els alls a la rambla, el planter a la Font dels alls, els porquets al Firal i els pagesos que venen verdura davant l'ajuntament. La indústria és la de les màquines agrícoles, o la de les destil.leries que ara fan conyac a dojo perquè el rom ha anat a la baixa; i també continua treballant la indústria rajolera. Els tallers locals comencen a prendre volada perquè els cotxes, quan la SEAT es posi a funcionar a tot drap, substituiran els carros i les motos, les bicicletes. Basters, carreters i ciclistes aniran de baixa."
L’any 1946, l’any que vaig néixer, la Caixa ja tenia trenta tres anys d’història, una única oficina a la font dels alls i quatre empleats, l’administrador general Sr. Lluís Piñana Castells, el Sr. Miquel Sabat Grau, el Sr. Joan Monsarro Albornà i el flamant grum de 14 anys Sr. Ernest Giralt i Raventós.
L’administrador Sr. Piñana, actuava per delegació de la Junta de Govern, amb el llavors president Sr. Joan Bosch Borrell, de la farmàcia Bosch, el tresorer Sr. Ramon Tomàs Estalella, de la botiga “quatre cantons” i el qui pràcticament durant cinquanta-sis anys successius va ser secretari, Sr. Josep Maria Insenser Gili, de la farinera propera a l’estació. 
Per ampliar les oficines el 10 de setembre de 1947 es decideix comprar al Banco Hispano Americano els immobles de la Rambla Nostra Senyora 2, i José Antonio 58 per 450.000 pessetes. Passaran sis anys per la construcció.
El 1949 s’acorda obrir una oficina a La Llacuna (30/5/1949) proposta que no va progressar.
Amb l'evolució dels dipòsits, Caixa Penedès es sent major d'edat i decideix obrir la primera sucursal a Sant Pere de Riudebitlles. Es va inaugurar el dia 11 d'agost de 1949.
