v
canvis operatius
L’any 1970, s'inicia el procés de mecanització amb la compra d'un equip NCR per al processament de dades. Quan vaig tornar del servei militar el gener de 1970, la primera tasca va ser participar en la captura de la informació per a mecanitzar el préstecs, i aprendre nova terminologia, camps, registres, relacions, bases de dades, bytes, Century-200, i sentir a parlar per primera vegada de nanosegons.
La progressiva introducció del teleprocés, que permetia la connexió de les oficines amb l'ordinador central, a Vilafranca. va anar canviant la manera de treballar i va incloure en el nostre vocabulari financer més tradicional l’expressió, “ho sento, però no hi ha línia” La culpa era sempre de la Telefònica.
Apareixen nous serveis relacionats amb les transferències de fons, com ara la venda de xecs de viatge. La CECA treu els seus xecs de 500, 1000 i 5000 pessetes. El client els paga al comprar-los, s’anota el D.N.I. i els signa en presència de l’empleat. Per cobrar-los els torna a signar a l’oficina de la caixa pagadora.
Comencen a operar les targetes de crèdit (Diner´s Club, Master Charge) i els “Eurocheque” que lliguen targeta i talonari.
L’any 1973 apareix la targeta 6000 que són xecs garantits per les caixes fins a una màxim de 6.000 pessetes.
Un altra servei era el d’Intercanvi d’operacions, que permet als clients, durant dos mesos, fer operacions d’imposició o reintegrament en qualsevol oficina de caixa confederada. A les llibretes si posa un segell amb una diligència de “Saldo reconocido i conforme...”,i es lliura la Targeta d’impositor, que porta vuit cupons trepats numerats. Les anotacions a la llibreta es fan en bolígraf i cada vegada s’enganxa un cupó al reintegrament firmat.
Finalment l’any 1975 es posa en funcionament el sistema de intercomunicación de Cajas de Ahorros (SICA), que uneix les oficines principals i les oficines més importants de totes les caixes a través dels ordinadors situats a la CECA i els terminals SICA de cada entitat.
Fins a l’obertura del procés de reforma política de 1977, es pot dir que entre caixes i bancs s’havia arribat a una especialització: les caixes d’estalvis es dedicaven a l’estalvi dels particulars i els bancs, a les empreses. A partir de la reforma ja no serà així: bancs i caixes competiran per uns mateixos segments de població, particulars i empreses, tot i que, pel que fa a les empreses, les caixes s’especialitzaran en les petites i mitjanes.
A partir de l’any 1977 s’equipara en l’activitat financera les Caixes amb els Bancs i comença un procés de desregularització progressiva de les inversions obligatòries que provocarà una transformació profunda en els productes de la Caixa, i també en el treball dels auditors interns.
Així, als dipòsits d’estalvi tradicionals de les caixes s’afegirà l’oferta dels anomenats productes de tercers: els actius de tercers creats per les mateixes caixes com ara les cèdules hipotecàries, les obligacions subordinades i els bons de tresoreria; la intermediació dels actius creats per tercers i cedits a clients de les caixes, com ara els certificats de dipòsit, pagarés, lletres del tresor, i la comercialització dels productes d’assegurances i fons de pensions.
Tot i que l’Ordre de 31 de gener de 1977 ja havia reduït els coeficients obligatoris al 70%, és a partir de l’Ordre del Ministeri d’Economia de 23 de juliol de 1977 que s’inicia el veritable procés de reducció d’aquests coeficients, amb la voluntat d’estabilitzar-los en el 35%, assenyalant un calendari de reducció del 0,25% mensual i exceptuant-ne el coeficient de caixa, que s’incrementa fins al 5,5%. Aquest ritme de reducció mensual va ser modificat posteriorment al 0,10% per l’Ordre ministerial de 27 d’abril de 1979, i retornat al 0,25% pel Decret 73/1981 i l’Ordre ministerial de 17 de gener de 1981. Finalment, el Reial decret 37/1989, de 13 de gener de 1989, sobre coeficients d’inversió obligatòria de les entitats de dipòsit, va establir un calendari de reducció dels coeficients fins a la seva total extinció el 31 de desembre de 1992.
L’abril del 1978 les “rúbies” i totes les monedes fraccionàries, desapareixen de la circulació, Per a comprar es fan servir segells, capses de llumins i “vales” impresos per les entitats d’estalvi. El problema dura uns quans mesos.
L’any 1978 es comença a fer descompte comercial, que abans no era permès a les Caixes. Una manera de saltar-se aquesta limitació consistia en fer pòlisses de crèdit que eren garantides per paper que figurava con a gestió de cobrament.
L’any 1978 es creen les primeres zones, la primera la dirigeix el Sr. Pagès, la segona el Jaume Jorba, i la tercera el Fermí Grabulosa.
Pel que fa a formació genèrica, es basava en el “CURS VESTIBULAR”, que tractava sobre temes teòrics i pràctics relatius a l’operativitat general de l’Entitat. Les dades de l’any 1978 eren d’una participació de 65 empleats amb 60 hores lectives
