v
pàgines viscudes 60
A casa no hi havia recursos suficients per finançar la Universitat i calia trobar feina amb la il·lusió però, de seguir estudiant. Aprovada la revàlida, l’agost del 63 ja vaig entrar a treballar a “Materiales para Edificar S.A”, i em vaig matricular pels estudis mercantils, on vaig coincidir amb altres companys, el Josep Miret i el Miquel Sendra, que ja treballaven a Caixa Penedès.
Per altra banda, diàriament anava a la Caixa a fer operacions per l’empresa. Encara veig, repenjada a la porta principal, la bicicleta de la Caixa que els grums successius, el Just, el Rubires, l’Arayo el Ramón Carbó, el Freixedes utilitzaven per a repartir cartes als clients, i al Sr. Rosendo, uniformat de conserge, sempre vigilant.
El Sr. Giralt, l’Interventor, va ser qui em va suggerir que em presentés a les oposicions per auxiliar administratiu. Jo no ho tenia clar del tot, però ara vist a distancia, possiblement per a mi era la sortida natural, quasi obligada. Em vaig incorporar el primer de juliol de 1964 i el Sr. Carbó em va fer firmar el contracte. Tres mil cinquanta pessetes al mes, menys que a Materials, però amb les pagues extres, que com que venien mal repartides, hi havia mesos que et feien sentir milionari.
A títol professional, el fet més important era haver-me incorporat a una entitat en la què tothom es coneixia i s'ajudava, en una mena de clan al qual et senties orgullós de pertànyer i que et donava la seguretat de que els coneixements progressivament adquirits, podien garantir-te una feina per a tota la vida.
En l'àmbit professional vaig fer un bon aprenentatge: mig any al departament de compensació, deu mesos al departament d’ Imponents al costat de l’Isidre Aymerich i el Joan Bonell. El millor record d'aquells temps és pels companys.
El primer sopar d’empresa, el comiat de solter del Pere Lloses amb truita a la paisana a Cal Joan de l’Estació, i la primera excursió de tots els empleats de la caixa, i senyores, que cabíem en un autocar. Un cap de setmana a Olot, a l’Hotel Montsacopa i visita a l’oficina de la Caixa de Manlleu a Vic. La lletra de la cançó corejada a l’autocar deia
“ La mateixa Caixa, la mateixa feina,
totes les tardes a pencar,
tot l’estiu, fent hores extres i
ja veurem qui les cobrarà”.
Fou un privilegi treballar a les ordres del Sr. Carbó. Als més joves el seu nom potser no us dirà res, però fou un lluitador per la Caixa, que darrera d’un temperament una mica cridaner amagava una gran humanitat i preocupació pels empleats. Conèixer-lo i tractar-lo, a l’igual que els altres companys em va anar descobrint tot un món d’experiències personals que fins aleshores ni tan sols havia intuït.
El salt a oficines es va produir d’una manera totalment improvitzada, va ser un salt sense xarxa. Un dia el Sr. Giralt em va portar a San Quintí, em va donar les claus de l’oficina, em va deixar el diari d’operacions i la documentació del dia anterior com a mostra, i ... ja vaig ser Delegat.
Del 1967 al 1970 s’incorporen les primeres dones a la plantilla, la Mª Assumpció Guasch Queraltó, la Rosa Maria Masachs Güell, l’Elena Almuzara Serrado, la María Rosa Ferré Galimany i la Rosa Maria Salat Piñol, pioneres de totes les que més endavant han aportat, entre d’altres qualitats, un toc especial de sensibilitat i gràcia a la tasca professional diària.
De 1966 a 1968 vaig estar de cap d’oficina a Cervelló. Allí vaig aprendre molt i vaig gaudir encara més. La feina era variada i exigent: Tinc un excel·lent record d'aquest període, dels clients que es van anar convertint en amics, i de la varietat i amplitud de tasques professionals que vaig tenir l'oportunitat de fer i d'aprendre.
Una fita per a mi històrica, l’organització de la festa d’homenatge a la gent gran, amb competència directa amb la Caixa de Pensions.
L’obertura de l’oficina de Els Monjos l’estiu del 68, va ser gairebé testimonial ja que el mes de setembre me’n vaig anar a fer el servei militar.
Inauguració Oficina Sta. Margarida i els Monjos 27/7/1968
Cal dir que durant la mili seguíem cobrant una part del sou ( no recordo si era el 60% o el 70%)
